12 d’agost 2017

Concessions de sepultures


Des de l’Associació Sabadell Memorial volem agrair al nou Ajuntament, les modificacions en l’Ordenança Fiscal del Cementiri reduint el terminis i en conseqüència el preu, per la renovació de nínxols i tombes entre un 30 i un 40%, tal com va declarar el regidor Vidal el passat 1 d’agost. Ens satisfà especialment que una part important de les nostres propostes hagin estat  finalment  recollides. Aquesta millora de terminis beneficia a tothom però especialment persones grans sense descendents que se’ls obligava a renovar per 50 anys.

L’Associació Sabadell Memorial (ASM) fou creada l’any 2005 per vetllar en la defensa, conservació i millora del patrimoni històric, urbanístic i cultural de la ciutat i per dignificar les condicions del nostre Cementiri Municipal, i va sorgir precisament de la campanya que aleshores vam endegar per la qual vam aconseguir, després  de moltes entrevistes i reclamacions a l’Ajuntament Bustos, reduir gairebé un 50% les desorbitades taxes proposades. En els darrers dos anys i també amb unes quantes reunions a la casa gran i al Consell de Districte del Centre, plantejàrem les nostres reivindicacions per obtenir una reducció substancial en els terminis de les renovacions, il·lògics i exagerats, així com la supressió o reducció de l’IVA del 21% (i que sembla que aviat vindrà per una llei de l’estat), fent-los-hi veure que eren, per metre quadrat, unes 10 vegades més cares les taxes per reposar en el cementiri que els impostos per viure en un habitatge de la ciutat. Ras i curt, a Sabadell resulta més car morir-se que viure-hi.

Volem deixar constància del nostre insistent treball en aquesta qüestió tan sensible, per el coneixement de tots els sabadellencs i també com a record i homenatge a dues persones, en Manel Pagès i en Lluís Marquès que tristament ens han deixat fa molt poc, que foren de les que més varen treballar i lluitar per aconseguir aquestes millores i que ara des de l’ASM també volem reivindicar.

Miquel Crusafont      president de la Societat Catalana d'Estudis Numismàtics (IEC) i soci de l’ASM
Ramon Montraveta  regidor de l'Ajuntament de Sabadell (1979 – 1987) i soci de l’ASM
Joaquim Clusa          regidor de l'Ajuntament de Sabadell (1979-1980) i soci de l’ASM
Xavier Marcet           secretari de l'Associació Sabadell Memorial (ASM)


9 d’agost de 2017 

22 de juliol 2017

In memòriam

El dilluns 17 de gener, a l’edat de 77 anys ens va deixar en Lluis Marquès i Villacampa, un dels socis fundadors de l’Associació Sabadell Memorial. Des del record pel company desaparegut, aquesta Associació vol deixar constància del seu treball dins la Junta Directiva, que va realitzar amb la mateixa tenacitat i fermesa que ha suportat la seva malaltia.

El Lluís va lluitar sempre per millorar Sabadell i Catalunya des de molt diferents àmbits. Ho va fer com a regidor per Convergència i Unió a l’ajuntament del 1983 al 1987, posant al servei de la ciutat tota la seva estima pel nostre país. Fou membre de la Junta de l’Acadèmica Catòlica on col·laborà per tirar endavant aquesta centenària entitat sabadellenca que aixopluga dins la seva seu del carrer Sant Joan a moltes i variades entitats socials i culturals de la ciutat .

Els seus coneixements del món tèxtil, adquirits treballant com a químic tintorer, el van motivar per col·laborar, juntament amb altres companys de professió, a la creació i desenvolupament de l’Associació de Tècnics Tèxtils, entitat que va aconseguir reunir una important col·lecció de mostraris del tèxtil llaner, exposada fa uns mesos al Museu d’Història de Sabadell.

Des de la Junta Directiva de l’Associació Sabadell Memorial, fou un dels membres que més va lluitar, colze a colze amb nostre recentment desaparegut President en Manel Pagès, per fer entrar en raó als diferents Governs municipals, fins aconseguir abaixar les taxes de renovació de les concessió dels nínxols i tombes del Cementiri Municipal i més endavant per modificar-ne els terminis, en benefici de les persones de mes edat. Va treballar també per promoure i defensar la creació del Museu Tèxtil de la Llana al Vapor Pissit i més recentment en la reivindicació per recuperar el desaparegut templet modernista de la plaça del Dr.Robert, que tants sabadellencs enyorem.

L’acte fúnebre celebrat a l’arxiprestal de Sant Fèlix va aplegar als seus familiars, amics i coneguts, que ompliren de gom a gom l’església, palesant la consideració ciutadana que el Lluís ha merescut a Sabadell.

Els amics i companys que hem tingut la sort de treballat a prop seu gaudint del seu sentit de l’humor i de la seva bonhomia, des d’aquí volem valorar la seva labor i el seu esperit lluitador que ha mantingut fins els darrers moments, i per això el recordarem sempre. Descansi en pau.

Junta Directiva de l’Associació Sabadell Memorial                                       
Juliol del 2017

19 de juny 2017

Que en farem del Passeig dels samalers?

A Sabadell tenim dos aeròdroms, amb les seves corresponents pistes d’aterratge, un situat al costat de Sant Pau de Riusec i l’altre al bell mig de la ciutat. Aquest darrer s’ha originat amb les darreres actuacions municipals i es tracta del que avui porta el nom de Passeig de la Plaça Major. Aquesta denominació no té massa sentit atès que es tracta d’un passeig que no acondueix a cap Plaça Major tal com el seu nom faria suposar. Això no obstant, el cert és que el passeig ha estat sempre conegut popularment com simplement ‘el passeig’, o com ‘el passeig dels samalers’ pels xiprers que el flanquejaven… Això ens porta a recordar amb enyorança aquell passeig de la nostra infantesa, amb el Bar Musical i les tauletes per prendre un vermutet o un refresc en les caloroses tardes d’estiu, amb el sortidor que brollava alegre al capdamunt del passeig i amb els típics fanals de ferro colat que l’il·luminaven els vespres. Ara ens hi han deixat una pista de ciment, amb uns espais que no es poden omplir amb res per culpa de les sortides d’emergència de l’estació soterrada. Potser ens cal reflexionar, entre tots, com fem un nou Passeig dels samalers, amb vida i amb encant, si això encara és possible. L’arquitecte i urbanista en Manel Larrosa, ha escrit un article titulat “Les sabates del Passeig” on, com aquell pintor que comença un nou quadre, dóna unes quantes pinzellades en forma de consells del que, a parer seu, hauria de fer-se en aquest nostre estimat Passeig, per intentar esmenar els esguerros que han perpetrat el manaires de l’ajuntament de tots els colors polítics.

Les sabates del Passeig

El problema del Passeig de la plaça major és, en essència, el problema de Sabadell mateix, però elevat al quadrat. Francesc Trabal ja va escriure que l’única gràcia de Sabadell era no tenir-ne cap. Però ara, 80 anys després, estem molt pitjor… potser ara l’única gràcia ja és ser una desgràcia. Sabadell és una ciutat sense l’autenticitat d’una veritable escenografia urbana.

Un entorn autèntic i amb sentit precisa la presència d’història, aquella que aquí hem dissolt del tot. Tots ens queixem de la manca d’edificis d’un cert valor, de com el Centre ha estat arrasat en onades successives. Sabem que mai hem fet ostentació de capital urbà ni de la representació del patrimoni material i artístic i aquest fet, que conté aspectes positius, a la fi es revela d’una enorme pobresa. Doncs aquesta condició, al centre urbà es multiplica i esdevé un desconcert per la manca de referents de ciutat i d’una representació que pugui ser digne, que ens la puguem mostrar a nosaltres i als forans. I tot això no s’improvisa. Aquesta és la dificultat.

Es pot viure (té sentit?) fer-ho en una ciutat, en un lloc, sense història? Sí, que ho és com es fa realitat a molts barris recents, però és menys sòlid en un centre representatiu.

Una primera diagnosi i remei dels nostres mals podria ser que hem de començar pels peus. Com deien les nostres àvies, per anar mudat primer cal anar ben calçat. No són el mateix els carrers amb lloses i bordons de granet que de ciment. Per sort, és així als carrers de vianants (Gràcia…) i alguns d’altres (Montserrat…). I quan aquest valor s’acompanya amb el cel sense fils elèctrics la humilitat de les façanes sobreviu i assoleix caràcter.

Però per a un espai enorme com el Passeig, la noblesa d’un material, per bo que sigui, però emprat en grans quantitats, no és cap solució. Cal algun element més de valor i autenticitat.

Per exemple a Vic, la Plaça Major té una vorera perimetral però un enorme centre de sauló. És la humiliat del material el que aporta relleu al perímetre edificat. A Sabadell ens cal una cosa similar. Si la cultura arquitectònica de les façanes del perímetre no és suficient, ens cal l’ajut d’un aliat que és la natura: sauló, maó, peces petites, els junts vers, la humitat visible… materials el màxim de naturalitzats. Sense aquests elements, la rigidesa que ens mostra la gran llosa actual, sense cap escletxa ni junt de respir, és totalment ofegant.

La proposta de l’ús de maó al centre ja fa temps la va fer Agustí Puig. El maó fa referència a un element històric present a moltes ciutats europees i el mateix campanar de Sant Fèlix està coronat de maó, per la qual cosa en tenim un referent proper. Només la natura ens pot omplir el buit d’arquitectura, també el verd, però tampoc no sol. Més natura i menys disseny!

Aquest campanar del XVIII és el millor llegat d’aquell segle, com el Pont de la Salut ho és del XIX i potser només la Torre de l’Aigua és emblema del XX. Aquell maó és, doncs, un referent històric a ampliar.

A Terrassa han resolt els paviments del centre amb maons vermells, però són massa industrials. A nosaltres ens calen molt més naturalitzats si hem de compensar la manca d’arquitectura. Millor el maó de les ciutats històriques.

Si el paviment ha de ser un primer element, el contingut dels espais ha de resoldre’s amb la màxima simplicitat. El buit és un valor. El buit ha de ser radical (com a Vic), sense vehicles, sense mobiliari sobrer… L’espai buit és màgic si solament veus façanes endreçades i gent i… silenci. No assolirem mai el pes específic històric de Vic, però l’endreça hauria de ser semblant.

I el valor quiet dels immobles és també un bé a preservar. Ara volen reformar l’edifici entre el Racó del Campanar i el Passeig, una notable casa estil Art Decó, i amenacen revestir-la de pedra! Prou! Ens cal que exactament no passi res, que quedi idèntica. Allà a prop, l’excessiu soroll visual del nou immoble de l’Euterpe explica prou bé com les filigranes han de deixar pas a la immobilitat i la nul·la estridència.

La Casa Duran, sense vida, ens mostra la nostra negativa relació amb el patrimoni mentre que, a quatre passos, el Despatx Lluch, més modern però, ens indica el camí correcte. La tanca del pati al carrer de Sant Joan està presidida per un armari de comptadors elèctrics! i la casa compta amb vídeo porter i ascensor de vidre! Definitivament no en sabem, la marca de Sabadell és la traïció a l’autenticitat en nom del funcionalisme. I després d’haver “modernitzat” la casa, no hi sabem viure! I caldria, almenys, habitar els baixos de la casa, per exemple amb la botiga que ja hi havia i situar un local públic de cara al carrer de Sant Joan.

I sobre un nou sòl amb ànima al Passeig de la Plaça Major hi podria haver un pavelló modern, una porxada d’ús ciutadà, un nou emblema. Però aquest element només serà possible calçat sobre una base amb un profund sentit, que és el que ara ens manca en primer lloc. No cal un ‘Projecte’ en gran de Passeig, calen passos, hem de trobar un sentit. Deixem de creure en un projecte salvador. No hi serà i no hi pot ser.


Manel Larrosa
Arquitecte i urbanista


Article publicat al digital iSabadell el divendres 16 de juny del 2017

21 de gener 2017

ADÈU AL NOSTRE PRESIDENT MANEL PAGÈS I PANADÈS UNA PERSONA COMPROMESA AMB EL PAÍS I AMB SABADELL


A la ratlla dels 80 anys ha mor en Manel Pagès i Panadès, president des de la seva fundació de les nostres dues associacions, Sabadell Memorial i Unió Catalanista de Sabadell.

En Manel des de la seva bonhomia i tenacitat va treballar sempre en diferents moments i fronts polítics i socials de la ciutat i de Catalunya.  La seva desaparició és llei de vida la qual , no per coneguda és menys difícil d’acceptar, però és de justícia que els qui el vam conèixer en aquests diferents fronts li dediquem un recordatori perquè la seva aportació a Sabadell i a Catalunya no se l’emporti la invisibilitat, que massa sovint tenim un cop traspassats.

En Manel fou una persona inquieta des de ben jove, quan va demostrar un interès particular per la música al Conservatori de Sabadell, i quan més tard va evolucionar, des d’una altra derivada del seu coneixement, endinsant-se en la branca de la tècnica, estudiant Enginyeria i fent de professor de matemàtiques, física i química a l’Escola Industrial de Sabadell. Aquest bagatge professional li va obrir les portes a la direcció d’empreses i també dins el mon de la indústria on va aconseguir una gran experiència i reconeixement.

Als anys  70 i com a membre del PSUC lluità intensament per la democràcia i els drets socials, formant part també de l’Assemblea de Catalunya, fet que el va portar a ser empresonat  per la dictadura juntament amb els 113 membres de l’Assemblea.

El Manel Pagès fou un sabadellenc  arrelat sempre a la seva ciutat i a les seves institucions, com l’Acadèmia de Belles Arts o la Cooperativa La Sabadellenca, on va fer-hi de secretari i fou membre com a vocal del Patronat dels Museus de Sabadell i de l'Arxiu Històric Municipal. Aquest afany de servir Sabadell el va dur a presentar-se en la candidatura de Convergència i Unió a l’ajuntament en les eleccions de l’any 1987 on fou escollit com regidor, càrrec que va exercir durant vuit anys.

Membre de l'Institut Català de Tecnologia, del Col·legi d’Enginyers Tècnics Industrials de Barcelona, de la Societat Catalana de Tecnologia de l’Institut d’Estudis Catalans, en la seva vessant didàctica i divulgativa, va escriure varis llibres sobre la memòria, evolució i cultura mnemotècnica i més tard sobre el full de ruta cap a la independència.

Com hem dit al començament, el Manel fou tota la seva vida una persona preocupada per  la defensa de les llibertats, la democràcia, la justícia, els drets socials i l’alliberament de Catalunya i els reptes de Sabadell. Això el va portar a crear l’any 2005 l’Associació Sabadell Memorial un entitat que  vetlla per la defensa del patrimoni històric de la ciutat i per dignificar les condicions del nostre Cementiri Municipal, espai on es fa present la nostra Memòria Històrica. Més endavant  i mogut pel seu anhel nacional va crear l’any 2008 la Unió Catalanista de Sabadell, amb l’objectiu de fer que Catalunya pugui esdevenir un Nació lliure i sobirana. Treballant intensament  en ambdues entitats en Manel a més de ser-ne el president, en fou l’ànima i el seu impulsor  més aferrissat.

Als que hem tingut la sort de treballar al seu costat el seu llegat ens ha d’esperonar a continuar la seva tasca i lluitar sense aturador en defensa del país i de Sabadell, segur que ho seguirem fent per compromís de país i en recordança seva.

Volem fer arribar des d’aquí el nostre condol a la seva família, a la seva esposa Carme que el va acompanyar amb comprensió i paciència en tota la seva intensa activitat política i que va participar activament en el grup de pares de l’escola *Nostre Llar* de Sabadell, del grup d’escoles catalanes de Rosa Sensat els anys 70 i també a les seves filles Àngels i Eulàlia,  que sempre van ajudar al pare generosament en les feines logístiques dels llibres i les entitats.

Manel et recordarem molt. Per molta gent i també per nosaltres la teva absència ens serà dolorosa, però som conscients que el millor homenatge que et podem dedicar és seguir treballant des d’aquest compromís com ho has fet tu.

Descansa en pau.

JUNTA DE L’ASSOCIACIÓ SABADELL MEMORIAL